sábado, 4 de enero de 2014

Beutats de cames primes


Canteu, muses caniculars, canteu!  
Insufleu-me, doncs, agradoses rimes 
que lloïn les beutats de cames primes
quan dansen en rotllana davant meu!

Les trobareu per tot el mar Egeu,
són sempre aquelles a qui més estimes:
noves Cloes, Safos i Diotimes 
que canten amb melodiosa veu!

S’explica que són filles de Pandora, 
portadores en secret d’un gran mal 
mentre sedueixen a cau d’orella... 

Giravolten de forma encisadora   
en una dansa subtil i carnal, 
la més terrible, també la més bella!


Publicat a www.lasiringadepan.blogspot.com el 4 de gener de 2014.
Il·lustració: La dansa (1909), Henri Matisse.
Text de Joan Fontanillas Sánchez.

jueves, 26 de diciembre de 2013

Descobrir


De camell a lleó i després a nen,
descobrir que els raigs de sol brillen fort,
descobrir que naveguem a bon port  
per molt que udoli el tempestuós vent!

De camell a lleó i després a nen, 
reeixir victoriós de la mort   
i besar la més bella de la cort, 
descobrir que res no és suficient!

Conquerir imperis damasquinats, 
recórrer vasts territoris ignots
i descobrir tresors d’or i safirs!

Albirar horitzons inexplorats, 
deambular sobre núvols remots, 
dir sí a la vida, brandant un tirs!              

Publicat a www.lasiringadepan.blogspot.com el 26 de desembre de 2013.
I·lustració: El caminant sobre el mar de núvols de Caspar David Friedrich (1818).
Text de Joan Fontanillas Sánchez.

sábado, 21 de diciembre de 2013

De vegades


De vegades, solament de vegades,  
me’n trobo una quan dorm al tren i bada, 
o passejant vora la mar salada;   
són les filloles de nimfes i fades. 

De vegades, unes poques vegades, 
les veig com festegen a la vesprada   
o prenen el sol a la balconada;   
encara són joves i desitjades. 

Llavors em recloc, mig enlluernat, 
i prenc el llapis i un paper en blanc, 
intentant retenir aquella imatge. 

Ah, què difícil en un vers rimat 
encabir-ho tot sense suar sang!       
El poema es queda en pàl·lid miratge.


Publicat a www.lasiringadepan.blogspot.com el 21 de desembre de 2013.
Imatge: Retrat d'una dona jove de Paul Émile Chabas (1869-1937).
Text de Joan Fontanillas Sánchez.

domingo, 8 de diciembre de 2013

Nu silenci


Fujo a corre-cuita pel bosc ferest,
allunyant-me dels llums de la ciutat
i dels fums decadents que han emboirat
els estels titil·lants dels cels de l’est. 

Abraço la fosca i m’hi endinso prest. 
Enrere queda la moralitat     
amb els seus grillons de ferro forjat; 
només resta l’espessa fronda agrest.

“On sou, nímfules belles?” –crido fort.
“On sou, satirots?” –pregunto de nou.  
Mes ningú respon, tot és nu silenci.   

S’amaguen al boscatge i fan el sord    
per més que els cerqui quan el jorn es clou. 
La tensa quietud fa que malpensi.


Publicat a www.lasiringadepan.blogspot.com el 8 de desembre de 2013.
Il·lustració: Paisatge amb llac de Jean Baptiste Camille Corot (1796-1875).
Text de Joan Fontanillas Sánchez.

viernes, 29 de noviembre de 2013

Lladrucs


Amagat darrere d’un canyissar,    
vora les tèbies aigües perlades, 
observo com les nàiades pigades  
creuen que ningú les ha d’espiar. 

Tan de bo les poguéssiu fitar!   
Desen les robes del tot confiades 
i es capbussen nues i esvalotades 
en aquest sublim i secret altar.  

Mireu com neden de dues en dues! 
Es banyen davant dels meus ulls porucs 
i prenen el sol a la clariana. 

Ah, quina joia veure-les nues!   
Però què sento? No són els lladrucs 
que s’acosten per ordre de Diana?


Il·lustració: Nimfes caçant de Julius Le Blanc Stewart (1855-1919).
Text de Joan Fontanillas Sánchez.
Publicat a www.lasiringadepan.blogspot.com el 29 de novembre de 2013.

martes, 19 de noviembre de 2013

Les pomes


Quan creixen ufanes les núbils pomes
i les bones filles dormen al llit, 
la noia, que encara no té divuit,    
es passeja amb una boa de plomes.

Perfumada amb babilònics aromes, 
escurça la vora del seu vestit  
i torna només quan és negra nit
amb la pell magrejada per cent homes. 

Li es completament igual què diran;   
pica l’ullet i somriu la noieta           
mentre va presumint de cabells llargs. 

Les pomes tard o d’hora es marciran. 
Què serà de tu, quan siguis velleta?   
Sols un cabàs ple de records amargs.


Publicat a www.lasiringadepan.blogspot.com el 19 d'octubre de 2013.
Il·lustració de Paul Laurenzi (1964).
Text de Joan Fontanillas Sánchez.

domingo, 3 de noviembre de 2013

Libacions


Bella nímfula de llavis vermells,
sigues el meu coper aquesta nit!
Per Ganímedes i Bacus guarnit, 
porta’m el cílix ple fins als vorells!   

Deslliga la cinta dels teus cabells, 
que llisquin pell avall amb gran delit! 
Descorda’t el cinyell del blanc vestit 
i deixa’m besar els teus pits novells!

No temis servir a Cipris amb mi, 
ni beure plegats el dolç vi rosat 
quan, al tàlem, honorem la deessa! 

No olores el perfum de gessamí?   
Sigues amable i jeu al meu costat         
mentre fem les libacions de pressa!

Publicat a www.lasiringadepan.blogspot.com el 3 de novembre de 2013.
Il·lustració: The loving cup, de Janet Agnes Cumbrae Stewart (1883-1960).
Text de Joan Fontanillas Sánchez.

viernes, 1 de noviembre de 2013

Guerra civil



Nadie recuerda cómo se inició la contienda pero lo cierto es que, desde antaño, las piezas de ajedrez se hallaban inmersas en una cruenta guerra civil por el control de las sesenta y cuatro casillas. Los trebejos batallaban sin cesar sobre un territorio llano y cuadriculado que a diario se teñía de sangre. Las bajas eran numerosas y las víctimas de cada combate eran exhibidas sin pudor como tristes trofeos en las zonas colindantes al tablero. En cualquier caso, jamás se declaraba tregua alguna. 

La ideología de ambos bandos no podía ser más opuesta. Por un lado, las blancas insistían en que el tablero era en su origen totalmente blanco. No obstante, en algún momento y por causas desconocidas, su lisa y pálida superficie había sido mancillada por una panda de manchas negras que, en poco tiempo, terminaron por dibujar una cuadrícula bicolor. Creyendo que toda casilla, incluso las negras, albergaba en su interior una naturaleza blanca, resultaba lógico que reclamaran la totalidad de las casillas, fueran blancas o negras. De hecho, también menospreciaban a las piezas negras por considerarlas una versión sucia e impura de las blancas. En cambio, sus oscuros rivales argumentaban que el tablero siempre había sido negro pero que, por desgaste de la pintura, habían ido surgiendo distintas rozaduras de color claro que acabaron por delimitar lo que luego serían las casillas blancas. Por supuesto, las piezas negras también ambicionaban un control absoluto sobre todo el territorio de madera y consideraban a sus blancos enemigos como un simple hatajo de piezas descoloridas que debían ser erradicadas.

La lucha era sangrienta y, poco a poco, fue desnudando el tablero de piezas. Al fin, cuando sólo quedaron con vida los reyes, éstos se intercambiaron una cruel mirada de odio sin que hubiera ganadores ni vencidos. La partida terminó en tablas y todas las piezas fueron depositadas, una a una, en su caja de madera. Solamente entonces, cuando la caja estuvo cerrada y los trebejos se vieron sumidos en la más completa oscuridad, comprendieron las piezas que el color de su barniz era un pequeño detalle sin importancia.

Publicado en www.lasiringadepan.blogspot.com el 1 de noviembre de 2013.
Ilustración: Caja con piezas de ajedrez.
Texto de Joan Fontanillas Sánchez.

jueves, 24 de octubre de 2013

La granja



O’Brian permanecía sentado junto al campo de energía que delimitaba el perímetro de la granja. Invisible pero imposible de atravesar, el campo de fuerza mantenía, contra su voluntad, a todos los humanos en el interior del recinto. Cualquier intento por traspasarlo iba acompañado de una fuerte y dolorosa descarga eléctrica de manera que tanto O’Brian como el resto de sus compañeros procuraban no acercarse demasiado a los límites de la finca.

El hombre apenas prestaba atención a las vastas praderas vírgenes que circundaban la parcela cultivada en la que vivían sino que concentraba su atención en el tablero de ajedrez que, ante sí, utilizaba para enfrentarse consigo mismo. O’Brian sabía que si resultaba vencedor en el torneo que cada año se disputaba en la granja sería seleccionado para abandonar la misma y ganarse su tan ansiada libertad. Por ese motivo entrenaba con tanto ahínco.

Su vida como policía de Nueva York quedaba muy atrás. Desde que ellos llegaron a la Tierra con sus platillos volantes todo había cambiado radicalmente. La guerra fue breve y muy cruenta. Cuando terminó, solamente sobrevivieron unos pocos, que fueron confinados en el interior de las granjas. Allí eran obligados a alimentarse con exóticas bayas de origen extraterrestre y a copular con las mujeres que, en proporción de veinte a uno, permanecían encerradas en unos pabellones de metacrilato.

Cada cierto tiempo, los extraterrestres organizaban un torneo de ajedrez y daban la oportunidad al ganador de abandonar la granja. Todos anhelaban salir de aquella prisión para humanos ya que la vida en el interior del recinto resultaba monótona y degradante. Copular con mujeres sanas, seleccionadas entre las más jóvenes y fértiles, no le molestaba en demasía pero sí el hecho de vivir una existencia rutinaria y animalesca. Ser seleccionado significaba una oportunidad para dejar atrás ese extraño lugar y ser requerido para tareas más intelectuales.

Cuando se cumplieron las fechas del torneo, O’Brian jugó al ajedrez con especial esmero y fue superando uno a uno a todos sus rivales. Derrotó con solvencia al pastelero Peter, a Sodalsky y a Tanaka, el taxista de Manhatan. En semifinales venció con algo de suerte a Smith ya que hizo trampas sin que nadie lo advirtiera y, para envidia de todos, se impuso también en la final a Joe Rossi, el orondo vendedor de perritos calientes.

Cuando acabó la partida, un platillo volante sobrevoló la granja y un haz de luz elevó a O’Brian por encima de sus envidiosos adversarios hasta el interior de la nave. Una vez dentro, O’Brian compartió el mismo premio que todos sus antecesores. Succionado hasta la última gota, los restos gelatinosos de O’Brian fueron esparcidos por toda la granja para regar las suculentas bayas que alimentaban al resto de prisioneros.
Publicado en www.lasiringadepan.blogspot.com el 24 de octubre de 2013.
Ilustración: Granja en un campo de trigo de Vincent Van Gogh (1888).
Texto de Joan Fontanillas Sánchez.

viernes, 4 de octubre de 2013

Rar encís


Assegut en silenci al passadís,  
observes infermeres i doctors  
que van circulant pels blancs corredors 
de la teva nova llar, rar encís.

El teu passat es va fent fonedís       
i et preguntes on estàs, entre plors. 
No comprens perquè et visiten senyors 
i amables dones sense previ avís.

Quan et criden per anar a sopar,
et capfiques amb alguna cabòria,
i, apartant els coberts, uses el dit.

No pateixis si no pots recordar,
que tots junts serem la teva memòria
i t’abraçarem en el fosc oblit.


Publicat a www.lasiringadepan.blogspot.com el 4 d'octubre de 2013.
Imatge: Home vell amb pena (Al llindar de eternitat) de Vincent Van Gogh (1890).
Text de Joan Fontanillas Sánchez.

sábado, 21 de septiembre de 2013

M'agradaria


La seva bellesa desprèn candor.
Quan ella arriba, dolça com la mel,
em sembla un àngel vingut des del cel,
tot s’il·lumina, tot sembla millor.

La seva puresa m’inspira amor...
però mai no em veu, llàgrimes de fel.
No sóc prou bo en aquest funest duel,
sinó un monstre repugnant, un horror.

M’agradaria tant tenir bon cos!
M’agradaria tant saber-ho tot!
Llavors ella sabria que existeixo...

Però passa de llarg amb pas veloç
i s’abraça al ferm tors del seu xicot.
Què patètic sóc! Ni viure mereixo...

Publicat a www.lasiringadepan.blogspot.com el 21 de setembre de 2013.
Imatge: Detall d'El naixement de Venus (1483-1484) de Sandro Botticelli.
Text de Joan Fontanillas Sánchez.


miércoles, 4 de septiembre de 2013

Platges emporitanes


A les fredes platges emporitanes  
collim un tresor de buides petxines:                      
escopinyes, cloïsses, tellerines                              
que arrosseguen les onades llunyanes.              
 

Ens observen en silenci les planes                          
que, avui cobertes de velles ruïnes,                       
protegien abans forces divines                                 
entre muralles gregues i romanes.                        
 

Ara, a desgrat del poderós Asclepi,                        
cadascun dels seus devots habitants                     
jau devorat per l’oblit implacable.                       
 

Permeteu-me, un cop més, que jo discrepi     
si menyspreo deïtats tan distants                         
per llençar-nos a la mort miserable. 

Publicat a www.lasiringadepan.blogspot.com el 4 de setembre de 2013.
Fotografia: L'Asclepi d'Empúries (Joan Fontanillas).
Text de Joan Fontanillas Sánchez.

domingo, 18 de agosto de 2013

Siurana


Des dels prominents cingles de Siurana,
s’albiren rocallosos espadats                     

que desperten mig enteranyinats         
quan la boira matinal s’hi agermana.

Llavors el breu sol ixent engalana       
les aigües del riu amb llustres daurats
i saluda alegre els camps conreats         
que envolten l’alcàsser de la sultana.

Davant la bellesa d’aquest paisatge,     
s’entén que la reina mora saltés             
a galop i marqués la dura roca...              

Qui podria gaudir d’aquest paratge       
i suportar trist exili després?                  
Saltà, saltà contra la dura roca!


Publicat a www.lasiringadepan.blogspot.com el 18 d'agost de 2013.
Fotografia: vistes de Siurana de Prades.
Text de Joan Fontanillas Sánchez.

martes, 13 de agosto de 2013

Qüestió de sort


Amagada en un racó fosc i brut,               
la van trobar un dimecres de maig.         
Veient-la sola, vaig pensar: “Què faig?”          
i, en un moment, ja me l’havia endut. 
 

Quan la duia pel carrer costerut               
a casa meva –no tinc pas garaig-,              
ella tenia d’edat un mes i escaig          
i roncava, feliç d’haver vingut.             
 

Ara, passa els dies fent el cor fort,          
jaient en brodats coixins de setí,             
i badalla com si res li calgués.                  
 

El seu germà no tingué tanta sort            
i, esclafat enmig de l’aspre camí,         
morí sense que ningú l’ajudés.

Publicat a www.lasiringadepan.blogspot.com el 13 d'agost de 2013.
Il·lustració: Cartell modernista del cabaret Le Chat Noir, de Théophile Alexandre Steinlen.
Text de Joan Fontanillas Sánchez.

jueves, 1 de agosto de 2013

Sàtir bregat

 

Quan em vaig despertar molt aviat,   
després d’un somni farcit de neguit,
vaig trobar-me estirat en el meu llit,
convertit, ai las, en sàtir bregat.
 

“No pot ser!”-vaig cridat tot espantat.
Palpava les banyetes amb el dit, 
les cames... eren potes de cabrit 
i la cua, grossa com un pecat.
 

“Què diran? Què faré?” -dubtava tant! 
Panxut com un gran odre ple de vi,
dels nervis m’estirava les orelles.
 

Vaig obrir el finestral i, saltant, 
fugí als feréstecs boscos de garbí, 
exclamant: ”Ara vinc, nímfules belles!”.

Publicat a www.lasiringadepan.blogspot.com el dia 1 d'agost de 2013.
Il·lustració: Bust de satir (1621), de Jacob Jordaens.
Text de Joan Fontanillas Sánchez.