lunes, 28 de marzo de 2016
La font de la capella
Prop de Monistrol hi podeu trobar,
baixant en dos trams la llarga escaleta,
una font semblant a una capelleta
on les abelles hi solen niar.
Quan era menut m’hi agradava anar,
cansat de pedalar en bicicleta.
L’aigua de muntanya, fresca i ben neta,
brollava d’aquell broc sense parar.
Agenollant-me, com un pregadéu,
entrava les meves mans a l’eixam
per tastar aquell nèctar refrescant.
Les abelles, guardianes de la deu,
em permetien beure entre l’herbam,
sadollant la set d’aquest suplicant.
Publicat a www.lasiringadepan.blogspot.com el 27 de març de 2016.
Imatge del broc de la Font de la Capella (Monistrol de Montserrat) d'Enric Costa i Castells a www.encos.cat.
Text de Joan Fontanillas Sánchez.
jueves, 17 de marzo de 2016
Interpretacions
T'estimo.
Ho saps perquè mai et
toco.
Ni un petó formal de
benvinguda,
ni de comiat.
Si ens creuem pel passadís,
m'aparto cuitós.
Si els nostres genolls sota
la taula es toquen,
m'afanyo a retirar-me,
no fos cas que erròniament m'interpretessis
i perdés el poc que tinc
de tu.
I tu, en canvi, m'ignores.
Ho sé perquè mai em
mires.
No em dirigeixes cap amable
paraula, quan arribo
o bé tu marxes.
Si ens creuem pel passadís,
continues.
Si els nostres genolls sota
la taula es toquen,
t'afanyes a retirar-los,
no fos cas que erròniament t'interpretés
i pensés que tinc alguna
possibilitat
amb tu.
Publicat a www.lasiringadepan.blogspot.com el 17 de març de 2016.
Text de Joan Fontanillas Sánchez.
viernes, 4 de marzo de 2016
Frígia
Com a esclava, temps enrere, servies
en freds palaus de marbre i nacre clar.
Eren temps on no podies triar
amb qui les obscures nits comparties.
Ell t’alliberà d’aquells tristos dies,
comandant els revoltats fins al mar
i Roma, afeblida, va tremolar
en veure totes aquelles sagnies.
Ara, quan les seves mans t’acaronen,
no et fa res dormir sobre un jaç de palla,
si podeu gaudir del cel estrellat.
A la fi, corns i tubes ressonen,
anunciant la darrera batalla.
Si cal morir, que sigui en llibertat!
en freds palaus de marbre i nacre clar.
Eren temps on no podies triar
amb qui les obscures nits comparties.
Ell t’alliberà d’aquells tristos dies,
comandant els revoltats fins al mar
i Roma, afeblida, va tremolar
en veure totes aquelles sagnies.
Ara, quan les seves mans t’acaronen,
no et fa res dormir sobre un jaç de palla,
si podeu gaudir del cel estrellat.
A la fi, corns i tubes ressonen,
anunciant la darrera batalla.
Si cal morir, que sigui en llibertat!
Publicat a www.lasiringadepan.blogspot.com el 4 de març de 2016.
Imatge: Anna Antonicheva en el paper de Frígia en versió del ballet Spartacus, d'Aram Khachaturian.
Text de Joan Fontanillas Sánchez.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)