Ofèlia

Amb un pàl·lid rostre de lluna blanca  
sobre les aigües, talment si dormís
entre límpids llençols de riu blavís, 
surava bella, ben serena i franca.

Alguns acusen l’envejosa branca
d’un vell salze ploraire i trencadís,
altres que va ser l’acte malaltís
de la nàiada en saltar d’una tanca.
             
Quan les robes del vestit foren molles, 
el pes embegut l’enfonsà de rosa
i baixà a les profunditats florides. 

Després, entre luctuoses bombolles,
tan sols restà sobre l’aigua calmosa
la muda garlanda de margarides.

Publicat a www.lasiringadepan.blogspot.com el 31 de gener de 2016.
Imatge: Ophelia de Paul Albert Steck (1895).
Text de Joan Fontanillas Sánchez.